


12 comentaris
3 comentaris
Fa dos anys que a l'hora de redactar la memòria de final de curs (memòria, balanç, dossier...) vaig entretenir-me a dibuixar els meus alumnes, de manera informal, amb ganes.Ho deia després de pàgines insípides, poques, dedicades a complir amb la burocràcia de l'acadèmia pública. Deia llavors, dos punts
1 comentari
- No em demanis mai més que pensi en l'infinit, perquè, com bé va dir algú, nosaltres som éssers finits, i no ens és permes assumir, entendre, assimilar, copsar, aprender allò infinit.
1 comentari
Teníem vida pròpia, però continuàvem essent ninots. En Tabac, na Tica, en Pilipando, na Neca i en Mosquit, que era un ninotet de no res que la meva filla manejava també com un titella.
2 comentaris
Dijous dematí els vesins de la cruïlla que formen la plaça Menorca, el carrer de la República Argentina i el carrer de Lepant, vam tenir un mal despertar; un molt aparatós i greu accident ens feia sortir de casa i maleir, un cop més, la mala sort i la mala conseqüència d'una conducció tan temerària com l'excés de velocitat i un excessiu grau d'alcoholèmia
Comenta-ho
En certa ocasió, quan estudiava a la universitat i compartia pis a Barcelona, algú va portar a casa un potet que contenia una substància extranya, amb aparença de col-i-flor bullida. Es tractava de granuls de quefir, una combinació de bacteris (Lactobacillus acidophilus, entre altres) i llevats (Saccharomyces kefir, sobretot) sobre una base de proteïnes, lípids i sucres. Introduint aquesta barreja en llet i deixant-la reposar durant un dia o un dia i mig s'obté un aliment similar al iogur, però més líquid, carbonatat i amb un 1% d'alcohol, molt popular a la regió del Caucas. El seu sabor és força més intens que el del iogur, però amb un poc de sucre i cereals constitueix un esmorzar bastant bo. Vam estar produint i consumint quefir durant uns mesos, però al final ens en vam cansar: era molt més fàcil comprar iogurts al supermercat.
12 comentaris
22 comentaris
Comenta-ho
15 comentaris
12 comentaris
Aquest és un recull actualitzat constantment dels darrers escrits publicats a altres blocs relacionats amb Menorca. Per a més informació, clica aquí.


L'Infant Terrible actuarà el proper dissabte 11 d'octubre a Palma, a la final del concurs de música jove que organitzen els Joves de Mallorca per la Llengua.
El concurs està destinat a formacions musicals sense cap contracte ni treball discogràfic publicat; i el premi suposa tenir la possibilitat d'actuar en un dels grans actes que organitzin els Joves de Mallorca per la Llengua durant el curs 2008-09. Per un grup menorquí és molt important aprofitar les oportunitats d'actuar fora de Menorca. Ja és notori poder actuar a la Ciutat de Mallorca, i si s'aconseguís el primer premi existiria la possibilitat d'actuar a l'Acampallengua, per on han passat grups com Antònia Font, Obrint Pas, Els Pets, Lax'n'Busto, etc...
Guanyar el concurs es presenta complicat, ja que els guanyadors seran escollits per votació popular, i és gairebé segur que els tres restants finalistes seran de Mallorca. Les tres darreres edicions van tenir com a guanyadors del concurs a Musnok, els Grollers de sa Factoria i es Reboster (els tres grups de Mallorca).
Durant el concurs hi haurà una tremponada popular i l'actuació de La Carrau posarà punt i final a la jornada. El concurs començarà a partir de les 16 hores a Ses Voltes de Palma.



Programa aquí.Importantes geólogos advierten que el Mundo podría estar alcanzando los límites de extracción de petróleo en estos años, para entrar en un declive posterior, por lo que las sociedades que consumen este recurso fósil, tan importante en sociedades como la canaria, deberán adaptarse a un crudo probablemente más caro y escaso.
¿Cuáles son las relaciones entre economía y petróleo caro? ¿Cómo explicar a la sociedad la situación energética global? ¿Qué modelo económico y social surgirá de esta nueva era energética? Son algunas de las preguntas que esta V Conferencia de Canarias ante la crisis energética intentará abordar, con la participación de varios expertos de la divulgación pública de esta cuestión clave en nuestro actual modo de vida.
El turismo en Menorca ha pasado por unas ciertas fases: nació, en cierto momento tomó masa crítica (término usado para determinar el momento en el que "el negocio empieza a rodar por sí solo") y tuvo su auge imparable pero acabó ralentizando su crecimiento para aparentemente acabar estancándose. Una ejemplar asíntota que sería de aplicación a casi cualquier zona turística a la que nos refiriéramos, ya fuera Baleares, Canarias o España entera.
He acabat el llibre avui a la platja, i no que tingués festa: he aprofitat que em quedava una mica de temps al matí per anar-hi. De fet me l’he cercat entre els grans d’arena. Feia un dia espectacular, clar, diàfan, res a veure amb les darreres pàgines de la novel·la, on el dia, el darrer, era gris i no parava de ploure, enfangant tots els camps. Mentre havia estat llegint la novel·la, la història lliscava amb prou vent sobre els meus coneixements d’anglès perquè hi surés una sensació agradabilíssima, i si m’havia demanat com seria el final era només de passada, de costum, perquè prou que gaudia durant la travessia per haver-me de demanar a quin port arribaria. Però avui, abans d’arribar-hi, ja me l’he vist venir, el destí, i no m’ho podia acabar de creure. No, no pot ser, s’acaben les pàgines, s’acaba el llibre, i això no té volta enrere! Ha estat força dur, la veritat. No m’ho esperava. Entre tant d’horror, però, i sort!, hi ha pogut més la bellesa, la sensació d’una amistat eterna, tot i que no em vull enganyar. La història d’aquests dos nois ha passat ja a ser una història inoblidable, vull dir una història que la humanitat, que ha estat i és dividida per tanques i murs, no oblidarà mai.
El noi del pijama de ratlles, publicat en català per Empúries, passa a tenir un lloc rellevant entre els meus llibres de literatura preferits sobre els camps de concentració, una llista encapçalada, és clar, per Joaquim Amat Piniella. L’any 2006 vaig voler sumar-me a la commemoració del dia de l’alliberament del camp de concentració d’Out-With, el 27 de gener de 1945, amb una entrada en aquest bloc, on a la vegada reproduïa un article que l’any 1995 –aleshores en feia cinquanta, d’anys, de l’alliberament- em va encarregar un amic.
No coneixia tampoc l’escriptor dublinès de trenta-set anys John Boyne, però la veritat és que durant aquests darrers dies m’he adonat que tant ell com aquesta obra seva ja són molt coneguts, ja que me l’he trobat als mostradors de les llibreries del centre de la ciutat, llibres seus amb l’anunci en portada: del mateix autor de El noi del pijama de ratlles. M’he demanat si aquests altres llibres seus devien ser tan bons de llegir en anglès com el que acab de llegir, perquè la veritat és que he gaudit força amb la senzillesa de l’anglès utilitzat al llibre. Comprenc que la novel·la, tot i que no és escrita en primera persona, sinó en tercera, sí que ho és des de la perspectiva de Bruno. Encara que el narrador sigui l’autor i no el protagonista –diguem-ho així-, l’anglès que s’hi empra és també innocent, com el noi, incapaç de pronunciar paraules ferotges. És sorprenent de pensar que sigui precisament en aquesta innocència on s’amaga la major veritat del llibre, que sigui el membre més petit de la família qui la posseeix, com la posseïa l’àvia paterna, que s’hauria regirat a la tomba si hagués sabut que The Fury havia fet enviar una corona el dia del seu funeral. L’àvia amb qui cada Nadal representaven una obra de teatre i es disfressaven, l’àvia que deia: You wear the right outfit and you feel like the person you’re pretending to be...
Quan me n’anava de camí cap a casa un cop acabat el llibre em deia a mi mateix que també era innocent pensar per part de l’autor que en un camp de concentració hi hagués un forat a la tanca de filferro espinós –Stacheldraht, en alemany- per on s’hi pogués ficar un al·lot de nou anys. Llegint ara a Internet veig que hi ha qui hi descobreix altres ingenuïtats. Vegeu "Lo gaiter de l'Ebre". Així i tot, crec que la narració és força reeixida.
* * *
Literatura dels KL
Joaquim Amat Piniella, KL Reich


El domingo vi Seres Queridos. Una comedia (a mí no suelen gustarme) que me entretuvo y me hizo reír.